Postal que han enviat les companyes de coordinació de CCAA de la UAB, amb imatges de la recuperació de la natura pel tema coronavirus.
Propera trobada: el dia 20 fem la lectura fins la pàgina 158, la meitat del capítol 4, que és el darrer.
Estem llegint Las Cenizas de Prometeo de Joaquim Sempere, a través d’una plataforma de voideoconferències online que, tot i ser de programari lliure, ha estat atacada per hackers, que fan l’agost en aquesta primavera confitada.
El text ens aporta opinions sobre el tipus de polítiques ambientals que cal desenvolupar per revertir la situació d’emergència climàtica, energètica, social, etc., i sobretot sobre la seva intensitat, en el sentit de que es posiciona sobre fins a quin punt cal dominar l’economia, des de la seva perspectiva ecosocialista.
Ens ha tocat compartir aquesta lectura confinades darrere de pantalles i en mans de les ments més frikis de nostre grup en quant a escenaris de joc virtual, de fet una obra d’art del Dani; ha recreat el local de cal Temerari i ens trobem allà disfressats d’avatars diversos! El coronavirus és una situació especial que ens fa veure com un govern, seguint el consell de l’epidemiologia, pot arribar a aturar temporalment l’economia; com el govern europeu pot suspendre temporalment la seva doctrina ultraliberal i permet que els governs estatals s’endeutin; com ressorgeixen amb força el caràcter centralitzador i autònom dels governs estatal i nacional nostres; les diferents opcions polítiques dels governs (els d’extrema dreta europeus, incloent Regne Unit i USA, el de Suècia, el de Portugal), les diferents lliçons que els governs es donen mútuament i com els mitjans de comunicació escullen de qui parlar i de qui no.
En diferents mitjans (Le Monde Diplomatique, El Salto) es parla de com aquestes epidèmies (coronavirus, respiratòries) estan poc més que previstes, però cada govern decideix si inverteix en prevenció o deixa que se li tiri a sobre el problema per fer alguna cosa. La retallada de la salut pública està en evidència. També diversos estudis relacionen la degradació dels hàbitats als països d’origen de l’epidèmia, el contacte entre animals i humans cada vegada més freqüent i l’evolució de patògens que habitualment no són tan virulents.
Aquí i allà, estem traient lliçons d’aquesta crisi; és clar que els governs provaran de revertir els efectes amb inversions en l’economia, i veurem com augmenten de nou gasos d’efecte hivernacle i altres contaminacions, així com projectes que esperen i ens fan tremolar. L’aturada ha permès imaginar com s’hauria de fer si l’interès fos la crisi climàtica/energètica/etc. La represa permetrà tornar a evidenciar la relació directa entre economia i degradació.
Altres aprenentatge estan més relacionats amb la convivència familiar, amb el ritme de treball, amb les desigualtats socials (la mida de les cases, els recursos per l’educació), amb el paper de la família i l’avaluació en l’educació, amb el control social. Cadascú voldrà entendre que cal promoure les tecnologies (a pesar dels límits materials i energètics tan evidents, el peak everything), que cal no deixar-se controlar el temps vital pels interessos de les empreses, que es poden precaritzar més els llocs de treball, que continua la colonització, o el que vulguin. Això dependrà molt de les perspectives de cadascú.
Cal aprofitar la situació per apostar de nou per la cobertura pública de drets. Cal aprofitar també per aprendre a controlar l’economia i tornar-li al seu lloc “natural”: un racó de l’existència dedicat a l’intercanvi, no l’eix al voltant del qual tot ha de girar. Cal aprofitar per combatre les desigualtats i deixar fora del mercat l’habitatge, per aportar recursos educatius a tothom (potser més oportunitats de lleure educatiu i no tants ordinadors), per preparar el sistema sanitari per al benefici de la població (no pel benefici empresarial).
Què més hem d’aprendre?
De les versions més socialistes de l’ecologisme, com la del Joaquim Sempere, hem de recollir quelcom d’important: que sense lluita no hi haurà canvi.